|
|
|
27 Jul 2008
|
|
| Inicio , ListaSalvaje , Publica , Foro , Comunicación , Enlaces , Postal , Buscar , Ayuda , English , Contacta |
|
|
|
|
|
|
Caminant sobre carrers embrutats de poesia urbana |
de Pere Joan Sala
ARA JA NO QUEDA ESPAI
Ja no queda espai per a somnis puerils d'adolescència
és l'hora d'arrencar el vel als miralls de la hipocresia,
sons d'angoixa metàl·lica a la màquina industrial:
Una dona una mica plena em mira
amb ulls clucs de tigresa
i el morat d'un cop de puny.
Una puta africana engega a la merda
al vigilant de l'estació de plaça Catalunya,
camina amb les seves botes daurades,
travessant la plaça
arrastrant els peus
mastegant xiclet
mostrant desig, mensypreu
i tota la seva ràbia.
Ja no queda espai per en Silvio Rodriguez,
ara, els americans bombardejen Afganistan
assassinant homes, dones, nens, ancians.
Les paraules, Eduard,
ara si que no volen dir res.
Llibertat duradora? Assassinat en massa.
Justicia infinita? Genocidi i mort.
Ara les paraules serveixen per encobrir les botes,
els poemes només són floritures sense sentit.
Ara,
les nenes ja no somien en tu.
Prenen drogues,
es prostitueixen
destrueixen llangardaixos amb la mirada.
Ara, la confussíó i l'odi reina a l'Imperi
els humans es fan fastic entre ells mateixos
i menjen plastics i excrements.
Tot es brutícia avui en dia a qualsevol plaça.
Ara, l'odi ha depassat a la utopia
els somnis només són al cap de quatre tronats,
enclaustrats en les seves sectes endogàmiques.
O venuts per la vanitat o l'estupidesa,
ja tans sols no queda ni l'afany de poder.
Res val la pena.
La fabrica consumista
trenca els fusibles
de qualsevol cervell amb ganes de pensar amb la llum i la vida.
Tot, tot és mesquí ara.
Ara bombardejo el meu cap i el meu cos
esperant emular en Jimmie Hendrix,
esmorteït en un banc de la plaça
esperant quedar mort de fàstic, però feliç.
S'ha acabat el temps dels somnis
només queda el fuet i el cuiro dels sàdics
fet per patir amb el negre dels difunts.
L'IRA vol entregar les armes
les ties no m'accepten els poemes
i ella ...
ella m'ha engegat a la merda ara.
CAMINANT PER CARRERS EMBRUTATS DE POESIA URBANA
Trepitjant en silenci
vorejant les espelmes
caminant
caminant
parets de plastic, vides paral leles
ombres en un tunel, mirades perverses
autòmates de plata, robes
formes
dones daurades,
pell escarlata
sota les tombes, la pedra,
el desig fet d'homes i dones
febles,
bogeria i pressa,
paraules encadenades,
somiadors de butxaca,
al mig de l'ensurt
em faig
l'amic de la boira,
del mal gust,
de les mans d'un poeta
aprenent,
aprenent
d'un pintor
de sentiments
aprenent a agafar les façanes, les ombres
i el dibuix,
el color de les animes,
la suor dels cossos sota roba
que afalaga i empressona,
el misteri d'un crit
d'una prostituta africana.
Oferint el seu cos
a canvi d'una mica de plata
per fugir i escapar
de la presó urbana.
Capbussant-nos en el fons de milers d'anys
de sentits,
de jugar el vici de viure,
de cremar els moments,
d'estimar esperances.
De canviar ilusions per estones somiades
al costat de silencis
de sensacions
uniques i veritables
Formes estranyes d'entendre l'horitzó,
de sobreviure i volar en la foscor
d'una vida cruel, dura i mensypreada.
Caminant sota els límits
del color i de l'absurd,
del desig d'ofegar-te
sota un aire vençut
Del delit de sentir, d'arribar al futur,
hem agafat les restes
del fons d'un viatge
que gemega i abandona
en les tenebres,
que dibuixa els mots i els sons
en un món ple de cadenes,
de lligams que et fan sentir sol.
Impotent i perdut,
amb prou feines te n'en surts,
ofegat per les onades
d'un mar ple de nostalgies
del fracas d'un perdedor
de les naus fantasma
de la revolució.
Que, com
l'holandes errant,
un esoteric misteri,
un shaman col locat
dona bandades amb estris de màgia
per vencer les forces de malignes tronats,
alucinacions i creences
imaginades dins teu
que et venen la pau
el color
i el sentiments.
LA DISCO
Cossos de carmi,
cossos diferents,
el maluc i els pits
d'un sexe resplandent,
les mans, els braços, el cul,
les formes i el moviment,
veure't
em fa posar calent.
Em fa sentir-me viu
desitjadament viu.
El destí m'acompanya,
no n'enganxo ni una,
de seguida te'n vas,
em deixes,
m'abandones,
voles.
Ets una serp que s'afanya,
arrossegant el teu sexe i el meu desig
enmig de cobdiciosses
baboses
llefiscoses mirades
Formes de fantasia,
colors de la vida,
girant i voleiant la creació d'un somni,
d'un amor invisible,
d'una foscor que s'atança,
d'una veritat falsa i amagada,
que balla enmig de petits dimonis
d'imatge ensucrada,
dels cors d'unes verges
que t'ofereixen
la seva mirada.
És el somni d'en Bukowski
en les volades del poeta,
en la destrucció dels fonemes:
el vull i no el vull
enmig de tant de sexe,
de nenes desitjades,
de les flors de l'amor,
de plastic, plata i neó,
del color de les noves creences.
Vull i no vull agafar-vos
i follar-vos,
besar-vos,
adorar-vos
i que m'adoreu
com si fos el vostre pervers Deu i pare
i em donessiu obedients
tot el vostre amor
i les vostres animes
cossos i formes
de petites putes calentes
sensuals i somiades
PARAULES PER LA MIREIA
Han matat al teu pare,
ara es mort.
Quan d'odi i inconsciencia generem els humans.
No és l'hora de les idees
La tortura, el dolor, la mort...
La realitat se m'escapa.
La por
La por al futur, a la vida.
No vull, ni puc canviar el que penso,
el que crec
que se,
que conec,
que entenc.
Pero ara se m'escapa.
I tinc por.
Era el teu pare.
Han tancat la porta
no podem sortir
s'ha acabat l'esperança
no hi ha destí
La resistència és cada cop més desgraciada
Són uns monstres conduint a la gent a l'autodestrucció,
a la inmolació,
a un pervers final
La resistencia sembla cada cop més equivocada.
La submissió sembla la unica sortida, sense futur.
QUIET
Fluxes de poesia, roba multiuniforme,
canvis de paraules encadenades,
fugint a la llum de les tulipes,
escolta la veu dels qui saben,
rebusca a l'oblit de les fantasies
Oneroses mans t'esgarrapen
els sons i les faules t'exalten.
Caminant apago ciris
de velles esperances
La quietud m'aclapara,
sóc el testimoni d'un viatge
Cortines de fum i soroll d'ambulàncies,
rostres fruncits, formes llançades,
quin silenci!
qui escoltarà algun dia
les meves plegàries?
Contes de l'esglai, cabdills del suicidi,
desesperances de trobar un setembre tou,
un hivern que deixi llavors d'il lusió i saviesa,
el somni de la vida fet hores i dies,
la ma acaronant un silenci trist
però ple d'amor i assossegada alegria.
Persegueixo el futur i el color
per escapar de la mort i el dolor,
per no tenir por,
per obeïr els instints,
per vorejar ser feliç.
De vegades no faig res,
bloquejo els moments,
m'estanco, quedo quiet,
sense pau, però,
i sense esma.
Quiet.
Quiet.
Quiet.
VENDA DE CARN ...
Venda de carn per correu
esperant que Elles pujin a l'autobus
perquè algun dia esdevingui
el naixament
del Gran Follador!
renaixament manierista
d'un fill bord i equivocat
del Gran Feixista
Daaal-lí.
A LA FEINA
Veig colors, veig cabells
(tantes pastis
m'estan trastocant el cervell)
veig cuques i feres
veig conys de futures parteres
veig llavis i figues
culs i mamelles
Com cada matí
vaig tranquil lament
a la feina
nervios i excitat
em poso calent.
COMDENADAMENT ...
Comdenadament faig de la vida
un embolic
una professió de fe en l'absurd
un escenari de somnis complaents
un esborrany de tragicomedia
de pel·lícula francesa
de la nouvelle vague
amb sexe i ininteligibles pensades
amb missatges del no-res
amb interrogants esterils
sobre la vida, la mort
i l'avorriment
DEL TEU CORDÓ UMBILICAL...
Del teu cordó umbilical, retallat abruptament
reneixeran
nous silencis sepulcrals de florejats actes rituals,
rococo i barroc confosos en una unica mirada,
la vida és una sanefa a la imaginació
d'un fill de puta Deu i pare.
Decisió bruta, neta i clara
d'un fals univers
totèmic.
FORMES DISSEMINADES ...
Formes disseminades caminant amb peus de plata
formes de l'absurd que difumina el fum
Now,
Songs of poetry,
Walking around the sea
Across the darkness
The snake is on the table
And I'm into your bed
Fucking in your head
Eating yooouuur neck.
CAMINANT
Cavernes i voltors de suors ferides
Argonautes passatgers de pluma trista
Mar de plastic, manca de sortides
Imbecil auster que escriu la seva pel licula
Narradors de la nit que ja s'apaga
Animals
Nimits
Timids
HAIG...
Haig
com un raig,
malauradament
endevino l'espai
paret llarga de pedra amarga
poema epic de nacions opaques
Opaca nena de porcellana blanca
pervers demnat de les pressons fosques
silenci d'ensurt a les passes del bosc de fades
negres i animades
Camí de la bogeria, vestit d'utopia
arreplegat a l'hospici d'una corda d'espart
lligam de llautó
EL VAGÓ
Receptacle patetic de plastic insolent
respires insistent la suor de la gent
apretada
aplastada en la cuadratura de
obsoletes mirades cad·ques
culs de ceba tendra
maniacs i perversos calents
estupides mirades
llepades i mamades a la ment
d'un dimoni poeta
d'un llampat, un profeta
un de la ETA.
Vagons de la mort,
vagons d'Auchswitz
Linea verda, linia blava,
trajecte feixuc.
VERSOS DE POETA ...
Versos de poeta per escapar de l'absurd
frases fetes, imatges desfetes
em treuen de l'angoixa del somni perdut
Anima de viatge, caminant de la nit
nocturn de silenci, boires de l'ensurt
Demnat cor alè de vida
faig camí a l'univers.
Sense fi, el dolor de viure em transporta
a la platja deserta d'un somni insistent
de pluja raptada a les passes
d'un passeig de diumenge tranquil:
SALM HORTERA PER A CANTAR A LA PRIMERA MISSA DEL
DIUMENGE (A LA MEVA RELIGIÓ).
"A tu, verge indecent
que em manlleves la tristesa (1)
que t'empasses sentiments (2)
que se'm quedes els calers,(3)
a tu, captaire trist de felices rancunies,
a tu, foc cremat d'odiada monotonia,
a tu, capvespre arreplegat a la virginitat
perduda"
EXTASIS
La teva amiga expressa tristesa
caminant sense anima ni cos
volant
petita gavina
petita ràbia indescriptible
flors fugisseres
animals viatgers de l'espai
agafant els colors de la nit
pressó de paper
arcans del desig
immensitat de la lluna
que et crema la vida
sense tocar-la amb els dits
Karma i destí en la foscor
dels sentits
Camina dispers sense ombra
ni fí
Perdut en la nau d'un dimoni
espaial
Ball de diables de dolor
en el cos
infinitessimalment
maleït
sense florir
Avorrit
Avortament
Corcs de ràbia
Dones de fang.
Mirant el no-res, el forat negre
del neguit.
De l'arribada a la sinuosa veritat
del mentider i fals Extasis.
ELEGIA PRIMERA AL MEU PARE
Treball, el treball
la vida lligada a l'esquena
la sang freda quan els altres es desfan
la il lusió d'un nen que va viure
la Revolució com un joc
El cop de mà, l'ajuda (la igualtat)
als treballadors, als germans, als fills
Construir, construir la vida per tu, pels altres
més pels altres, més pels altres
L'amor i la saviesa, l'esperança, el dolor,
els cops i empassagades
La paciència que permet viure
païr la vida
Observar
Sentir.
L'ajuda
Sempre esperant donar-te
sempre ajudant.
El camí, la lluita, l'esperança
Construir, construir
per sortir de la Posguerra
La por a perdre la vida
en un bastida, un teulat
Construir.
Els anys, perduts?, en la suor de la lluita
diària i quotidiana
per sobreviure, per viure, per ser feliç?
Perquè ets aquí i has d'enfrontar-te
com els teus pares
i els pares dels teus pares
els teus germans, els teus amics
Treball i gent treballadora, que de la vida en fa treball
que del treball em fa vida
i de la vida em fa somni, plors
l'emplena de sentits.
Construir, construir i donar-se
sentir i passar-se-la bé.
Aixecar la bandera de la vida
de la gent de classe obrera
d'aquest pais
per somiar, ser lliure, ser feliç.
ESCRIURE
I
Quan veig com escrivies
oh, Maiakovski, goliat!
grandissim fill de la gran puta!
em sento una mosca, un capullo, una papellona
un forat.
Haig d'aprendre, haig de sentir
haig de viure, haig de patir:
haig de parir.
Haig de fer els deures.
Anunci, publicitat:
"Concedete un deseo":
tocame el culo, mientras te la meneo!
Haig de llegir, una mica més.
és merda tot el que faig.
II
I tu, capullo impenitent,
que fas que no escrius?
i et limites a ser un badoc
i a fer de jutge del què dic.
Escriu, maleït, escriu!
perquè pugui masturbar-me
i riure'm de la teva ment
cínica, perversa i mutilada.
Escriu, maleït, escriu!
que de la teva prosa jo em faré una palla.
III
De vegades he odiat la poesia catalana
receptacle estèril de refotudes rates sàvies
He desitjat, cofoi i avergonyit,
la paraula castellana
els versos de Neruda, l'Alberti i l'Hernández
Se us veu el llautó, recargolat i resclosit,
de la Lliga a Pompeu Fabra,
la carrincloneria suprema,
l'assassinat de la llengua
convertida en objecte de culte,
sustreta a la vida i la terra,
ordenada per normes absurdes
que nómes quatre lletraferits segueixen
sota l'excusa d'un fals patriotisme
falsa mascarada de qui té la pela per anar fent
literatura burgesa.
Vomito a sobre el vostre
academicisme,
rebento de fàstic al saber
que si no hi sou vosaltres
no hi ha res,
La Caixa, Convergència i lo Gai Saber
columnes patètiques d'una puta "pàtria"
vençuda i covarda
"Mare" d'un poble perdut
d'una gent ignorada
treball i penes perquè quatre
tinguin una part del pastís del poder
a les espanyes.
Morts ineptes que no sabeu veure la vida,
que camina per sobre de les vostres passes,
feta de dolor, opressió i mestissatge,
de pèrdua d'identitats i de ren·ncies
de semen, SIDA i maltractes
Vosaltres que teniu la pela i la paella pel mànec
seieu i escolteu:
poca cosa sou o quasi res
sense TV3.
DE L'ANIMA ...
De l'anima trista d'un perturbat calent
estiro les flors vermelles d'un revolucionari
de moments de multituds que verdejen moviments
em capfico capicua a la descoberta d'un futur
enigmàtic.
Abderraman escriu versos a les seves esclaves,
Ibn Hazan rebusca els seus origen i sentiments
la deesa arab de l'amor persa em salva
de cremats pensaments al centre del meu karma
llunàtic.
Revolta, revolució, futur, disbauxa,
poso en marxa els meus sis sentits,
santifico cada neguit, cada moment,
en torno un diable perdut en un cercle
esotèric.
Utòpia revolucionària:
de les paraules em fabrico somnis
d'elles me'n faig un sol
que m'escalfi i m'acaroni,
li faig l'amor.
ARA, AQUI EM TENIU
I ara,
aqui em teniu,
aqui estic jo.
Als meus trenta-sis anys d'edat.
Vençut de perdudes lluites i perdudes il lusions.
Amb quasibé a l'estomac una llaga
i quatre peces de menys.
Atemorit per deutes i fracassos.
Amb el cor viu, pero encongit.
Llicencia en no-res,
enamoradís
desiquilibrat
alegre i trist,
somiador entossudit,
sempre amb problemes per arribar
a mitjans de mes.
Avui, peró, sóc aquí.
I m'ofereixo.
Sóc aquí, però
del que queda de mi,
feu-ne el què vulgueu.
DESFET
Estic desfet en els fons.
S oc la degollada fi d'un animal.
S ota la vertadera ombra d'un xiprer
S ota la nit negra i fosca
S ota l'aigua d'un pou de glaç
S ota les rodes d'un món inhumà.
S adollem i dormim.
S oroll del crani del botxí
F erro fred del verí de l'obrer guardià.
F ràgil immensitat d'un cervell atrofiat.
É s un costum molt estrany
llepar el cul a les entranyes de l'obli T.
DE LES NAUS DAURADES...
De les naus daurades d'un desert urbà
sento el crit de la foguera del cor,
caminant sense límit al silenci dels mots,
canto del sol i la llum la vertadera follia
m'escalfo al foc de la nit.
Surto de lliçons mal explicades, vida cansada,
el desitjat fi de la ignorància, el plaer fosc
se'm revela un somni inabastable, dubtós
dolorosament m'oblido de la por i la passió,
esnifo una ratlla de vida, de sensacions i colors..
Cada pas és un magnetisme llunyà que t'enganxa
cada lletra és una gota de sang, una llagrima,
cada suspir, un salm d'una bruxa encandilada,
cada moment, un raig boig del destí que s'enduu
la veritat amagada
Un vigorós alè de llibertat em manté a la vida,
no se canviar el passatge repetit d'aquell cercle
que rodant es converteix en monotonia,
clam de dolor a la canviant esfera de la història
d'un passat foll i gelòs.
PASSATGER TRIST...
Passatger trist dalt d'un nuvol gris
l'home conill em desafia
escales de metall que pujen
Robespierre ha incendiat l'estatua
verge,iconoclasta
al Déu de l'Ateisme.
Escuma torturada, laberint.
Kafka, Borges,
sOl sOl sOl
Testimoni cibernètic de la mata de jonc
d'un cuiner galactic amb passaport a l'inifinit
apuntador d'inquietuds,
papallona de glaç,
apuntador de fades
del plaer nocturn.
PRÒLEG
Un petit dimoni ha creat una criatura estranya
L'argonauta de la nit ha travessat el passadís
de la foguera nua i crua, de la pell tèrbola i maragda
Convertit en cadàver ambulant, en un cos sense cor,
l'ha deixat transformar-se en un esperit dibuixador
d'històries de l'absurd, de pornogràfics i barats
contes de fades.
Una lluna de paper s'ha emportat injustament
un final de desig trist de camí al carrer de la vida.
Divinitat, convertida en humana, passeja el nou cos
enlluernant monges, velles i frares, deixant un estel lluminós
de sang freda i odi gelòs de la roba del poeta
de cobriment, malaltia i dolor, daurat aire i oli fosc
perfum de la fi que, suspicaç, l'instint s'imagina.
Embogides, mil particules es recomponen en pel·lícules
i les icones, les imatges es remiren recordant
el pou negre, la foscor de la mort dolça i desitjada.
L'impossible fum encès que convida a seguir viu
renunciant a l'oblit del rebuig, desti que s'afanya
atraient la sang, llavor d'una terra verge
que desapareix espolsada en platjes soterrades
Fugint, retrobant el sons del camí tenebros.
Cors electrocutats enfilant la pista a l'infinit.
Mes enllà del neguit amorosament errat, s'inicien
sensuals danses d'amor, geni i luxuria....
FOC CREUAT
Una deserta glacera d'animals desbocats
enfila la ràbia del dia de l'odi al cel dels no-nats
Garratibat en el suplici de l'ensurt de viure
a la llum incandescent de ferro, fets i gent
Et mengo, em desfaig.
Una cullarada a la cara, l'altra els ulls,
la ma a la butxaca, et desitjo tota tu.
Un iogurt de gerds, un de maduixa
La flor mora de l'aigua, tota ella es una bruixa.
Pateixo i em desgano,
vull llençar-me de pet a l'aire
desenbutxacar-me la mort de les paraules,
de les lletres dels fantasmes dels mots,
fullaraca bruta i trepitjada
de la ciutat agressiva,despiadada,
covarda, pija, glaçada.
Formigueig de monstres, rèptils i sargantanes
escarbats de quatre potes, pits i ulls,
aquesta és la cara de l'assassinat
d'una llengua torturada.
I
Faula taronja del supermercat de roba encesa
trets de desig, amor i melangia, llunyana lluna
que s'aparta
amb els sons de les mans d'un geni oriental,
d'un mag negre de Mart,
que deixa veure els olors, els colors i els perfums
d'un pais somiat i irreal,
llençant al món l'anhel d'una mort imaginada.
El Buda trist,
parets, pedres, cossos i carmí.
Ofegat en una serp galàctica que s'apaga
en el fons d'una llengua negre de foc i plàstic.
Mitjes de seda,
la bossa de les hores plenes de tristesa.
El mòbil del sentits del mantra estèril
d'arcades perverses d'una casa al mig d'un pati.
Magia ensucrada, sal de la pastera,
covarda tragèdia de la fusta aixecada,
capficant-nos entre molsa als peus dels arbres.
II
Has agafat el desti del forat sense anima,
dolorosament badaies un mot que trenca tardes
sembla que els inferns hagin volgut castigar-te
per vides passades de malifetes i estàtues cremades
amb una feixuga ansia i càrrega, mires i no veus
cap més realitat que esporuguir-te, plorar, maleïr-te
a tu, a Tot
a la Vida.
Veig els meus teus ulls enfonsar-se en un fang ancestral
Dinosauris en pots de metall
i vitrall.
Els Dardanels s'emplenen d'un bosc de formigó
que esquerda una passera vers l'espai.
Vinc del plor, em vull morir
dins un fràgil ta¸d de vidre, cristall
escrit amb una llegenda que digui:
aqui descansa
un feble.
El fracàs ha remenat la ruleta dels arcans,
cap misèria es triada per la veritat,
només un castig diví, una espasa del botxí
pot decidir aquest duel amb l'horitzó.
Endormiscat, em fuetejo l'ànima.
Rates penades volen en cercles de sons macabres,
penades de veri
en el vi
de la vinya
d'un presoner enigmàtic que rep del jorn
un caliu encés que desfa el Sol
de l'Univers.
Flames sordes en un paper de desig sol
de lletre impreses amb flamarades i besades
pels llavis del Déu del Sol.
Degollem el vers de la quinina,
emplenem la cicuta de plaer,
carreguem de tinta l'agulla,
llepem, escompim tot el sutge.
III
Amb proclames airades de volunta suprema
no aconseguim destruir els murs de plancton
que cobreix els records de passades frustracions.
Verges, cossos i fades.
Fades, gossos i mals sons.
Que vingui!
Que vingui el futur!
L'espero arraulit al meu llit
de llautó i plata
del meu Destí.
Astres Ï planetes
i totes les forces adverses:
Jo us conjuro!
Destruiu el meu cap! però
emporteu-vos el meu cor
a un viatge sense tornada.
Emporteu-vos-el cap aquells moments en què jeia creient
que arribaria el dia en què l'instint
em seria fidel,
i seria un venedor de suaus mirades
i em fondria en l'encant amant de la son
i viuria dintre seu per sempre més,
en els llavis estimats d'aquelles fades.
Se m'emportarien
i seria un Déu alat a les seves fantàsies
i podria caminar en els prats pintats de les seves abraçades
per senders de pells, devorats per daurades ombres sense fi
ni ciment,
llençant l'aigua per gorgues vermelles de violència
sentidament
revolucionària
Del metro a l'Itaca, trepitjo el passat,
paranoia de colors,
neurastènia de la nit complaent
foguera, crepuscle emmudit,
indiferent,
foguera, crepuscle enmudit,
indiferent.
OSCURO SILENCIO
Del oscuro silencio de un
luminoso sendero que
me dirije a ti, a Nada
a Todo el Miedo el Dolor la Muerte el Sufrimiento
Esclavo de pasadas mentiras, mentiras de Luz
mentiras de Nada, de Carbon de Sur
me dirijo a tus SueÒos tus Recuerdos Hundidos
Ceso en el beso de un
infierno de fuego y sexo
en el helado y frio abrazo de un
ya no te Quiero, te deseo ver Muerto
Pronto! Deprisa!
Mi Felicidad ha sido vendida para empapelar
tu Cuerpo
Venid a buscarme,
te confesare, te confesare
que soy el Mismo
nacido en el limbo de un
Universo embustero
DRAC ELECTRIC
El drac electric es torna negra nit
esdeve aliments onerosos d'infants perduts
es torna en passadissos foscos
en un ciri net i clar
Soc pres de la disbauxa
del somni del drac negre
simpatia pel diable,
paint in black els colors de la mirada,
caminant descalç,
sortint a una preso mes estreta,
el "uaua" recull els sons
de les verges del mon.
Carrerons plens d'esperit
poemes d'ombres i colors,
fades, reines i mals sons
soc pres de la disbauxa
del sentits,
amant d'hores tèrboles
i dones de l'ahir,
desperto ciris, enamoro maleficis
de l'encant de l'ahir.
Cos de fades verges.
Techno suau i diferent, "pastis" de logaritme,
mirades de l'absurd ritme,
voleio en els ous de les passes del poeta,
dormo en els camps de plata negra,
caleidoscopi de vitralls a les estrelles del final.
RAMBLEJANT
Del sabor de la oscuridad aparezco
del dolor agarrado a un chute de sexo
caminando en el subsuelo de un supermercado
recogiendo sucias frases y versos
devolviendo las entrañas
inmmerso en sonidos
ungido de movimientos
aprendiendo a no estar despierto
hurgando en la nariz de hipocritas
doctos embriagados de estupida vanidad
lamiendo el trasero de la verdad
Surgiendo de la nada
corriendo de espaldas
lanzando el dinero
hablando con fantasmas
mirando la noche perdida
surcando mares de anfetamina
llego y veo
lloro, como, reviento y deseo
Solo el disparo del odio encubierto
Solo el corazon de un desierto asombrado
Solo el fracaso de la suerte
Solo el poder de romper el infierno
soñara
con el fondo
del viaje
de tu, mi muerte.
AMOR A LA SALIDA DEL METRO
Escapar
deseo escapar
escapo
vuelvo la mirada
llego inmerso en una pesadilla condenado
el color de tu piel, de tu puto trasero
me han dejado alucinado:
solo quiero joderte
quiero ser tu Padre, tu hermano
lamer tu coño
morderte el cuello
ser tu mi puta
mi obediente perra
siempre para mi,
de mi propiedad
Amo de tu mente y de tu cuerpo.
MITJA LLUNA
I
De la por
en un somni clar
ressorgeixen belles imatges
d'aquells records perduts.
Esperant l'autobús
d'un moment gris
d'un dia
apressadament trist.
De finestres i vidres
en carrers d'una ferida ciutat,
es dibuixa una fosca imatge emmirallada
recordant esquitxos d'un difuminat passat.
S'ombreja sola la llum bruna
d'una amagada mitja lluna.
Fosca i clara,
se'm desfà la mirada,
a les mans em deixa
una tarda d'hivern,
d'una nit clarejada,
d'un silenci profund.
D'entremig de la pressa, de la foscor dels teus ulls
m'envaeix el silenci, el desig se m'enduu
en el somni d'un viatge
d'un camí per recòrrer
d'un camí
recorregut.
Arribo al passatge d'una espurna clara
que sovint em defuig.
Ara,
se te m'emportes tu.
II
Per amarar l'angoixa i el neguit d'aquests dies
paladeigo els versos d'aquest mag boig del futur.
Gelós de la meva follia,
em desfaig dels colors de la llum,
esperant la teva foscor clara imaginada,
l'espiga daurada de la teva veu
misteriosa,
ignorada.
Claror de mitja lluna que ilumina
la penombra del meu cor,
em desfaig abraçat a una platja nevada,
paraules pobres pel color dels teus ulls.
D'aquests dos petits moments
en faig
un somni etern.
Cada dia més clara,
a vegades llunyana,
m'he quedat en un n·vol a l'espera del temps,
en què em fa por perdre't, enredat
en la meva vida embolicada,
malefici que temo es converteixi en turment.
III
Petits poemes
per la princesa
del meu blau autobús
retalls del meu cor,
melangia i pena,
del què no vull que donis:
el teu rebuig.
Color de lluna clara,
petita palmera a la meva
deserta platja,
puc manllevar els sons de la meva llengua
per entregar-me i deixar-te veure
el que sento per tu.
Coger palabra, cavilación y pena,
sol, rayo, agua,
dulce luna y luz
de mi primer poeta
para decirte
lo que siento por ti.
IV
Divendres, dilluns, dimarts
cada dia una ratlla, un vers,
cada dia un poema
Soc l'amant
l'adorador de la nit
Dones hi ha a la meva vida
ella forma part de mi
tinc amigues desitjades, guapes
però cap d'elles té el que tens tu
l'encant i
el misteri
allo que vaig perdre amb ella
que em colpeja
m'enamora
em fa ser diferent
perdre els sentits
treu el meu jo fora de mi.
ANGEL DE LA LUZ Y DE LA LUNA
De la luz de tus ojos
del destello de tu cuerpo
has recogido como un río
de mi corazón mi sentimientos
y sueños.
Eres mi luna
y en ella te veo,
enamorado
como gato
maullando
en la noche,
despiertas
mi deseo dormido
de morir en el placer
del Universo.
El dibujo de tu alma
me recuerda
del pasado mi destino.
Tus manos acarician
el color de mis l·grimas,
esperando
desde hace un millón de años
verte, transformando
cada segundo, cada instante
en feliz sensualidad,
infinidad de suave sexo.
Un lejano y escondido momento
puede convertir el silencio
en amor, al calor de tu recuerdo.
Perdido entre papeles y sueños
te he buscado,
orquídea transparente,
suave sol del norte,
caliente y fría aurora boreal,
que deshace
la última nieve en el horizonte,
perfume de luz,
playa dorada,
mariposa de la noche de cristal,
ruiseñor helado,
espuma de un verde río,
sueño del tiempo alado,
paraíso de placer perdido,
saeta de amor desconocido,
color de naturaleza temprana,
melodía inalcanzable de mi profundo deseo.
Vas desapareixer,
vas desapareixer,
has desaparegut!
com una bombolla, una papallona
a l'aire de la nit
deixant-me tan sols
aquestes poques paraules i versos
a les meves mans,
el teu record, la meva tristesa
i aquest dolç i desconsolat neguit,
somni transparent
deesa del meu desig
anima de cel de paradís.
TU CUERPO, TU PIEL
Una gota efimera y breve
cae por tu piel suave y tersa,
una gota, una lagrima
recorre tu cuerpo,
baja por tu hombro,
buscando una impureza
que recuerde que lo bello
puede ensombrecer el cielo.
Una gota, una lagrima
cerca de tu pecho,
recorriendo, casi sin tocarte,
la Belleza, tu Hermosura.
Una gota por debajo de tu brazo,
pequeños pliegues de tu piel,
suficientes
para esconderse de la luz
de tu perfecto cuerpo.
Quien pudiera haber nacido agua
y llegar en una particula de vida
hasta tu piel de ensueño,
una lagrima, una gota,
acariciandote,
besandote ...
secandose,
fundiendose,
y en unos instantes,
desaparecer,
morir
entre los poros de sueño imposible
de tu piel, de tu cuerpo.
POEMA PREMONITORI
Azahara, la solitària i somiadora Serp de foc amorosa, viatgera de l'espai .
Azahara, embruixada flor mora de l'aigua del meu jardi.
Azahara.
Et veig i et tindré meva
lligada al voltant dels meus peus
prenent la foscor il·luminada
de la teva mirada,
donant-me l'anhel del teu cos
la mà al cabell,
al clatell,
oferint-te el silenci del meu neguit
Empresonant l'amor del teu cor,
els malucs, el ventre, els pits
el punt feble dels teus sentits...
Ensenyant-te dreceres del meu camí,
alimentant-te dels meus sacraments
convertint-te en sacerdotesa de la meva religió,
les meves creences,
la meva ment ...
alenant la lluna clara del meu plaer
fet de daurada pell de la teva nit.
Portant, volant i cavalcant,
com un Déu alat,
el misteri del teu cos de serp,
policromat,
per deixar-te
arraulida i desfeta, plena
en el paradís,
esclava, reina i presonera
de tots els colors
i el foc
del meu desig.
UTOPIA
Hores tèrboles, miralls trencats,
els teus ulls
dues gotes d'aigua i cristall,
atravessen els meus sis sentits,
prenent-me en una nit el somni
de fugir volant al fons
del teu paradís infinit.
La claredat i l'agonia
es desfa a les meves mans
resseguint els esquitxos
de la llum de la utopia,
del desig de mirar-te
de mirar el teu cos,
la teva pell ...
que l'aire insinua.
En els meus dits,
la meva ment despren la fantasia
de donar-te tot l'amor
que pugui sentir en aquesta vida
per poder fer-te feliç un instant.
Tot l'amor desconegut que, ignorant,
encara posseia,
als meus trenta i no se quans anys d'edat.
Als meus trenta i no se quans,
cansat,
de caminar buscant algun dia
deixar de morir en els somnis que s'esfumen,
per viure
o tans sols desaparèixer
en les llagrimes
dels teus ulls perduts.
O convertir-me tan sols en una particula de no-res
i poder desfer-me en l'aire que és a prop teu
i respires.
> De: Joan Sala <
Esta dirección de correo electrónico está protegida contra los robots de spam, necesita tener Javascript activado para poder verla
>
Para: <
Esta dirección de correo electrónico está protegida contra los robots de spam, necesita tener Javascript activado para poder verla
>
Fecha: domingo, 28 octubre 2001 21:41
Asunto: Poemas
Os envio algunos poemas. Si me los poneis van firmados como Pere Joan Sala.
Gracias de antemano. Un saludo.
correo de pere joan
de Pere Joan Sala
a 10 de Noviembre de 2001, del tiempo de atrás de poesiasalvaje
|
|
|
|
|
felicitaciones - que hermoso trabajo,...
Bela Poesia - Poesia caudalosa, densa...
Varas de medir - Veo que te subleva l...
ay! - que experimento raro que es el ...
gracies - muchas gracias Diego, eso i...