recordava el viatge a eivissa i el viatge a lisboa iiiiiii
quina emocioó!!
viatjar amb la maria a londres,
i després a parís!! no vull ni pensar-hi de l'emoció que em provoca!
déu meu!
tornar a londres! i amb la millor companyia del món!!!!!!
anar a les tates, a on sigui! i parís? amb la fred que farà!!!
^^
crec que els regals d'aquest nadal seran els millors del món! cap nadal l'haurà superat (bé, potser sí, quan em van regalar el cotxe teledirigit! XD)
quina emocioó!!
viatjar amb la maria a londres,
i després a parís!! no vull ni pensar-hi de l'emoció que em provoca!
déu meu!
tornar a londres! i amb la millor companyia del món!!!!!!
anar a les tates, a on sigui! i parís? amb la fred que farà!!!
^^
crec que els regals d'aquest nadal seran els millors del món! cap nadal l'haurà superat (bé, potser sí, quan em van regalar el cotxe teledirigit! XD)
deixem-nos de proïsmes, que res especifica la bíblia...
a vegades se'n diu supervivència (cerebral, psicològica!)
l'ètica hi és, és clar,
punyent,
declarant-se a cada moment: definint-se, manifestant-se (quants sinònims, uala!).
tot això per dir que l'altre dia, per supervivència pròpia, vaig mentir.
i ara ho diré: és només marcar els límits. fa temps que tinc carnet de conduir, fa temps que em van comprar l'atos (no pas gratuïtament, ningú regala cotxes) i fa temps que existeixo.
si unim aquests tres factors: pum!
no m'agrada que menteixin.
jo callo massa. a vegades si parles quedes com una histèrica: és tot al revés.
bona educació...
les mato callant?
apa siau,
bon vent i barca nova!
PD: em desxifro: n'estic fins els collons que la gent s'aprofiti de la meva simpatia. que es pensin que perquè somric els he de regalar la meva vida (el meu temps), que em cridin per a què els ajudi com si jo fos el seu gos. odïo el malentès que provoca un somriure innocent: que sóc per a ells, que existeixo per a facilitar-los l'existència. no entenc que no puguin reconèixer l'existència dels altres. que siguin incapaços de pensar que l'altre existeix, té sentiments, emocions i coses a fer, molt més importants que suportar gilipollades. distància, emma, distància!! i, sí, ho sé, sóc massa sensible. un altre ho ignoraria tot i bon vent i barca nova i mai més no hi pensaria!
a vegades se'n diu supervivència (cerebral, psicològica!)
l'ètica hi és, és clar,
punyent,
declarant-se a cada moment: definint-se, manifestant-se (quants sinònims, uala!).
tot això per dir que l'altre dia, per supervivència pròpia, vaig mentir.
i ara ho diré: és només marcar els límits. fa temps que tinc carnet de conduir, fa temps que em van comprar l'atos (no pas gratuïtament, ningú regala cotxes) i fa temps que existeixo.
si unim aquests tres factors: pum!
no m'agrada que menteixin.
jo callo massa. a vegades si parles quedes com una histèrica: és tot al revés.
bona educació...
les mato callant?
apa siau,
bon vent i barca nova!
PD: em desxifro: n'estic fins els collons que la gent s'aprofiti de la meva simpatia. que es pensin que perquè somric els he de regalar la meva vida (el meu temps), que em cridin per a què els ajudi com si jo fos el seu gos. odïo el malentès que provoca un somriure innocent: que sóc per a ells, que existeixo per a facilitar-los l'existència. no entenc que no puguin reconèixer l'existència dels altres. que siguin incapaços de pensar que l'altre existeix, té sentiments, emocions i coses a fer, molt més importants que suportar gilipollades. distància, emma, distància!! i, sí, ho sé, sóc massa sensible. un altre ho ignoraria tot i bon vent i barca nova i mai més no hi pensaria!
no hem d'oblidar la nostra condició d'Ulisses -o Odisseus- en aquest món real -massa real-.
no hem d'oblidar la nostra condició d'éssers canviants, en potència, projectats a aquest món,
éssers, en tant que projectats: amb sentit,
amb direcció,
amb objectius.
no hem d'oblidar el viatge (i em ve al cap la paraula "inner", més que no pas la paraula interior) interior que fem, que és l'únic que fem,
no hem d'oblidar que el més important és el COM i no pas el què.
que el món és fet de COMS, i que si no fos així, no existiria res!
què en queda després de la destrucció de la filosofia primera?
la mort?!
el no-res, si de cas?
no!
queda la vida, la vida primera, la vida última, la vida aquí...
diuen que hem mort la poesia,
moltes coses hem mort.
a mi m'és igual.
com si creuen que revisc els morts a diari (ja en parlarem!): algú ho ha de fer,
algú ha de plorar els mors.
algú s'hi ha de posar (posar a dir que no, que no, nanai!).
reneixerem,
tot i que creiem que no perquè som massa vius,
reneixerem... en aquest escenari d'Ulisses que no es reconeixen, en aquest no t'atreveixis a conèixer-te perquè has anat tan lluny que per a conèixer-te hauries de tornar enrere i t'hi hauries d'estar tota la vida,
per aquest a tu mai no t'arribarà el que t'ha d'arribar, aquestes coses, aquestes coses que són aquí amb nosaltres,
no pas res més que la llum anant-se'n, és clar,
podríem parlar d'alguna cosa més?
és lícit?
hi tenim dret?
la llibreta s'omple,
jo em llevo al matí,
la pesseta dorm...
la maria fa dibuixos...
s'apropa nadal,
el temps del temps, la fi d'aquest 2008...
i sona tan absurd!
i sona tan bé!
i hi ha tants poemes al món!
no sé pas què dir-hi, però d'alguna manera intento dir-ho, d'algun com indestriable...
indestriable de tot.
en diríem ètica,
estètica...
shhh: sé un secret... un secret que ja van dir fa temps, però que ningú va escoltar; un secret que vaig descobrir jo sola, que vaig pensar jo sola, sense voler, essent fruit d'aquest temps: no és ètica o estètica.
sóc unitat.
a vegades jugo a fingir que no, a veure si algú es queixa i em diu que què dic, però l'alerta no és a prop....
no hem d'oblidar la nostra condició d'éssers canviants, en potència, projectats a aquest món,
éssers, en tant que projectats: amb sentit,
amb direcció,
amb objectius.
no hem d'oblidar el viatge (i em ve al cap la paraula "inner", més que no pas la paraula interior) interior que fem, que és l'únic que fem,
no hem d'oblidar que el més important és el COM i no pas el què.
que el món és fet de COMS, i que si no fos així, no existiria res!
què en queda després de la destrucció de la filosofia primera?
la mort?!
el no-res, si de cas?
no!
queda la vida, la vida primera, la vida última, la vida aquí...
diuen que hem mort la poesia,
moltes coses hem mort.
a mi m'és igual.
com si creuen que revisc els morts a diari (ja en parlarem!): algú ho ha de fer,
algú ha de plorar els mors.
algú s'hi ha de posar (posar a dir que no, que no, nanai!).
reneixerem,
tot i que creiem que no perquè som massa vius,
reneixerem... en aquest escenari d'Ulisses que no es reconeixen, en aquest no t'atreveixis a conèixer-te perquè has anat tan lluny que per a conèixer-te hauries de tornar enrere i t'hi hauries d'estar tota la vida,
per aquest a tu mai no t'arribarà el que t'ha d'arribar, aquestes coses, aquestes coses que són aquí amb nosaltres,
no pas res més que la llum anant-se'n, és clar,
podríem parlar d'alguna cosa més?
és lícit?
hi tenim dret?
la llibreta s'omple,
jo em llevo al matí,
la pesseta dorm...
la maria fa dibuixos...
s'apropa nadal,
el temps del temps, la fi d'aquest 2008...
i sona tan absurd!
i sona tan bé!
i hi ha tants poemes al món!
no sé pas què dir-hi, però d'alguna manera intento dir-ho, d'algun com indestriable...
indestriable de tot.
en diríem ètica,
estètica...
shhh: sé un secret... un secret que ja van dir fa temps, però que ningú va escoltar; un secret que vaig descobrir jo sola, que vaig pensar jo sola, sense voler, essent fruit d'aquest temps: no és ètica o estètica.
sóc unitat.
a vegades jugo a fingir que no, a veure si algú es queixa i em diu que què dic, però l'alerta no és a prop....
oh,
senyor meu,
amb quina força vénen les idees! les més venerades, les més delicioses!
oh,
senyor meu,
amb quin narcissime em recordo i em llegeixo a través de tot el que he fet!
oh,
senyora, senyora! senyora meva,
idea primera,
amb quina gratitud et dic:
love is real...
love is love...
love is...
senyor meu,
amb quina força vénen les idees! les més venerades, les més delicioses!
oh,
senyor meu,
amb quin narcissime em recordo i em llegeixo a través de tot el que he fet!
oh,
senyora, senyora! senyora meva,
idea primera,
amb quina gratitud et dic:
love is real...
love is love...
love is...
em fa il·lusió tornar a donar noms que ja havia donat...
el concert de l'altre dia?
Sigur Rós.
ara escolto? Ólöf Arnalds,
i escoltava... no fa pas tant temps: Ólafur Arnalds
esperem-los... que estic segura que d'aquí a poc vindran!
això va per la teta!
el concert de l'altre dia?
Sigur Rós.
ara escolto? Ólöf Arnalds,
i escoltava... no fa pas tant temps: Ólafur Arnalds
esperem-los... que estic segura que d'aquí a poc vindran!
això va per la teta!
sí, ho sé, ho sé
l'espontaneïtat -aparent i real- de les meves ocurrències... que tantes vegades em salven de tantes coses,
pot fer creure a tothom qui no és jo -és a dir, fem la resta: tothom menys jo-, que tinc sort,
que tot és perquè sí, que quina xurra, que xupiguai...
que salvi un projecte vint minuts abans per a què s'acabés el temps de presentar-lo,
que d'una merda -mal enganxat, mal retallat-, en faci una catedral i, a sobre, rient, com qui no vol la cosa...
no sé què és, però sempre ho he tingut.
i no crec que sigui fruit de l'espontaneïtat més absurda -de la casualitat que no saps perquè ve i sempre esperes.
de fet,
mai no he confiat en la sort. paraula que no entenc, que no se m'acut mai.
mai no he confiat ni en la loteria, per cert. mai no he confiat en la sort, només en mi...
potser.
l'espontaneïtat -aparent i real- de les meves ocurrències... que tantes vegades em salven de tantes coses,
pot fer creure a tothom qui no és jo -és a dir, fem la resta: tothom menys jo-, que tinc sort,
que tot és perquè sí, que quina xurra, que xupiguai...
que salvi un projecte vint minuts abans per a què s'acabés el temps de presentar-lo,
que d'una merda -mal enganxat, mal retallat-, en faci una catedral i, a sobre, rient, com qui no vol la cosa...
no sé què és, però sempre ho he tingut.
i no crec que sigui fruit de l'espontaneïtat més absurda -de la casualitat que no saps perquè ve i sempre esperes.
de fet,
mai no he confiat en la sort. paraula que no entenc, que no se m'acut mai.
mai no he confiat ni en la loteria, per cert. mai no he confiat en la sort, només en mi...
potser.
fa molt que no escric a la web sobre coses que no siguin el dia a dia. i mira que el dia a dia ha estat una mica apagat! últimament la mandra i el cansament poden amb mi...
és "tard" ja. vull dir que falta poc per als exàmens&treballs&exàmens. tinc moltes coses per llegir, moltes! i deures i treballs i, fins i tot, tinc un examen demà! el calendari és estressant, però tinc temps.
i llevar-me un diumenge sense haver d'anar a treballar, encara que això suposi gastar i no tenir diners, és... diví!
jo no sé si és l'edat, o el temps -que ens va fotent òsties i moldejant-, però cada cop tinc menys "ambició" de fer coses superguais el cap de setmana. en certa manera, fa temps, als setze anys, això també era així. recordo disfrutar estirant-me al llit i mirar no sé quina sèrie on sortia l'emma vilarassau i no sé qui més, i recordo els diumenges... amb certa tristesa per haver d'anar on havia d'anar i amb certa alegria per tornar a començar... qué sé jo, esmorzar al mar de tasmània, per exemple. o agafar el cotxe i tornar per vies alternatives des de planils fins a anyells i acabar visitant la tomba de la pesseta II, que segueix igual. unes coses, així,... no gaire estrambòtiques.
l'altre dia em vaig beure una ampolla de lambrusco (i més). tres en total entre la judit, la maria i jo. vam ballar una mica, vam dir coses, vam trobar coses de fa gairebé deu anys i la judit va tocar el piano i la maria va flipar. dissabte que ve hem quedat: sortirem per barcelona amb l'arantxa, la montse, l'iria... aquesta quedada està planejada des de fa dos o tres mesos! i és que mai coincidim en horaris l'arantxa i jo.
no sé què més dir: dels dies, de les hores.... la pesseta creix. els cafès amb llet estan molt bons...
deures, treballs, exàmens:
demà: examen teo. imatge fotogràfica i entregar dossier per a exp. plàstica.
251108: examen tècnica fotogràfica i lliurar 3 exercicis que hem anat fent...
281108: examen camps fotogràfics
011208: entregar projecte sobre el buit
091208: entregar tres exercicis més de tècnica fotogràfica
101208: entregar treball aire, terra, aigua i foc.
111208: entregar documentació del projecte sobre el mirall.
i ja està, almenys pel que fa al CFGS de fotografia. a partir d'aquí, crec, no tindré classes a Olot i podré anar a Girona i quedar amb la maria-de-classe i repassar-ho tot abans de les vacances de nadal. per nadal m'hauré de llegir altre cop el carrer de les camèlies, el carrer estret, rellegir incerta glòria i llegir-me un altre llibre que ara mateix no sé, i també hauré de llegir bé, bé el tractatus de wittgenstein i repassar nietzsche, vattimo i aquestes coses del postnihilisme, diguem-ne hermenèutica, i també hauré de repassar les guies que ja hauria d'haver fet de filosofia de la ciència, estudiar... i estudiar molt hume. hume és l'autor que més hem fet a la carrera... és curiós. poca cosa més!
crec que podré fer-ho... si no vaig equivocada, és clar!
també hi ha un viatge a londres. i quan acabi els exàmens a la UdG hi ha un viatge a París. si he suspès algun examen a la UdG, en tornar del viatge tindré exàmens...
ja està. ja està.
organització!
PD: m'havia oblidat del viatge a madrid amb l'alba a veure l'últim concert de miguel bosé!
és "tard" ja. vull dir que falta poc per als exàmens&treballs&exàmens. tinc moltes coses per llegir, moltes! i deures i treballs i, fins i tot, tinc un examen demà! el calendari és estressant, però tinc temps.
i llevar-me un diumenge sense haver d'anar a treballar, encara que això suposi gastar i no tenir diners, és... diví!
jo no sé si és l'edat, o el temps -que ens va fotent òsties i moldejant-, però cada cop tinc menys "ambició" de fer coses superguais el cap de setmana. en certa manera, fa temps, als setze anys, això també era així. recordo disfrutar estirant-me al llit i mirar no sé quina sèrie on sortia l'emma vilarassau i no sé qui més, i recordo els diumenges... amb certa tristesa per haver d'anar on havia d'anar i amb certa alegria per tornar a començar... qué sé jo, esmorzar al mar de tasmània, per exemple. o agafar el cotxe i tornar per vies alternatives des de planils fins a anyells i acabar visitant la tomba de la pesseta II, que segueix igual. unes coses, així,... no gaire estrambòtiques.
l'altre dia em vaig beure una ampolla de lambrusco (i més). tres en total entre la judit, la maria i jo. vam ballar una mica, vam dir coses, vam trobar coses de fa gairebé deu anys i la judit va tocar el piano i la maria va flipar. dissabte que ve hem quedat: sortirem per barcelona amb l'arantxa, la montse, l'iria... aquesta quedada està planejada des de fa dos o tres mesos! i és que mai coincidim en horaris l'arantxa i jo.
no sé què més dir: dels dies, de les hores.... la pesseta creix. els cafès amb llet estan molt bons...
deures, treballs, exàmens:
demà: examen teo. imatge fotogràfica i entregar dossier per a exp. plàstica.
251108: examen tècnica fotogràfica i lliurar 3 exercicis que hem anat fent...
281108: examen camps fotogràfics
011208: entregar projecte sobre el buit
091208: entregar tres exercicis més de tècnica fotogràfica
101208: entregar treball aire, terra, aigua i foc.
111208: entregar documentació del projecte sobre el mirall.
i ja està, almenys pel que fa al CFGS de fotografia. a partir d'aquí, crec, no tindré classes a Olot i podré anar a Girona i quedar amb la maria-de-classe i repassar-ho tot abans de les vacances de nadal. per nadal m'hauré de llegir altre cop el carrer de les camèlies, el carrer estret, rellegir incerta glòria i llegir-me un altre llibre que ara mateix no sé, i també hauré de llegir bé, bé el tractatus de wittgenstein i repassar nietzsche, vattimo i aquestes coses del postnihilisme, diguem-ne hermenèutica, i també hauré de repassar les guies que ja hauria d'haver fet de filosofia de la ciència, estudiar... i estudiar molt hume. hume és l'autor que més hem fet a la carrera... és curiós. poca cosa més!
crec que podré fer-ho... si no vaig equivocada, és clar!
també hi ha un viatge a londres. i quan acabi els exàmens a la UdG hi ha un viatge a París. si he suspès algun examen a la UdG, en tornar del viatge tindré exàmens...
ja està. ja està.
organització!
PD: m'havia oblidat del viatge a madrid amb l'alba a veure l'últim concert de miguel bosé!
catorze de novembre! i dius... quines dates, quines dates: l'aniversari de la tam!!
FELICITATS!!
:)
FELICITATS!!
:)
!!!
concert de sigur rós, fantàstic,...
inefable!
SOROLL! tocar guitarres amb arquets de violí!
soroll!
soroll!
la maria marxa, s'estira a terra, tanca els ulls i crea escola!
no és per res, però... això és música!
i tornant el techno escoltant-nos (ho dubtàvem...? qui escolta a qui?),
les llums,
paraules,
ens estimem
ens estimem
hi ha més maneres de dir-ho?
m'emociona anar a màlaga,
estudiar-hi per nadal,
m'emociona la vida al costat de la millor dona del món,
m'agrada que l'albert de la classe de la maria em digui "dona" en referència a la maria,
sí, sí,
jo sóc la seva dona!
sigur rós!
i quina felicitat comprar xapes, com al concert de radiohead, com al de travis! que feliç!
recuperar la il·lusió, quin concert, déu meu!
i ens parlaven en islandès, quina ràbia, no en sé!
volia una samarreta però no teníem diners...
concert de sigur rós, fantàstic,...
inefable!
SOROLL! tocar guitarres amb arquets de violí!
soroll!
soroll!
la maria marxa, s'estira a terra, tanca els ulls i crea escola!
no és per res, però... això és música!
i tornant el techno escoltant-nos (ho dubtàvem...? qui escolta a qui?),
les llums,
paraules,
ens estimem
ens estimem
hi ha més maneres de dir-ho?
m'emociona anar a màlaga,
estudiar-hi per nadal,
m'emociona la vida al costat de la millor dona del món,
m'agrada que l'albert de la classe de la maria em digui "dona" en referència a la maria,
sí, sí,
jo sóc la seva dona!
sigur rós!
i quina felicitat comprar xapes, com al concert de radiohead, com al de travis! que feliç!
recuperar la il·lusió, quin concert, déu meu!
i ens parlaven en islandès, quina ràbia, no en sé!
volia una samarreta però no teníem diners...
foto de l'altre dia...:
jo no sé què passa, però cada cop que ens reunim totes quatre em sembla que el temps no ha passat i no sabria dir si som ara, el febrer passat, el desembre de l'any passat o fa dos anys...
jo no sé què passa, però cada cop que ens reunim totes quatre em sembla que el temps no ha passat i no sabria dir si som ara, el febrer passat, el desembre de l'any passat o fa dos anys...
la màgia.... shh... has sentit l'esquellerinc? i els peus que m'estan tocant?
com dorms!
quina escalfor, quin caliu,
estufeta de 36 graus!
:*
com dorms!
quina escalfor, quin caliu,
estufeta de 36 graus!
:*
torno a ser a casa...
sobretot amb la maria. no ho anava dient, però com pot ser... trobar-nos tant a faltar? només han sigut dos dies!
i quins dos dies! ni me n'adonava: tinc el cervell regirat.
excursió a barcelona. exposició al macba. tràfic. fotògrafs, preguntes... exposició a la pedrera. reflexions a la llibreteta blava. dormir. sopar el que es pugui mig adormida. excursió? feia més de quatre anys que no en feia!
esmorzars, cafès amb llet, avui plàtans...
sense oblidar la sort que hem tingut que l'alba ens oferís lloc per dormir... i que jo, a sobre, "gràcies" al costipat de la setmana passada, hagi pogut dormir en un llit com déu mana...
sense oblidar l'interès amb què escoltava la "xerrada" dels fotògrafs, tot i el cansament i la son acumulats després d'un dia sencer anant amunt i avall
sense oblidar que m'he portat bé i que no m'he comprat cap llibre... trista perquè a la maria tampoc, tot i que sempre que vaig a barcelona torno amb un llibre per ella (i ja té una mini col·lecció de llibres regalats per mi)
i sense oblidar la cervesa que em vaig prendre ahir tot esperant en paco elvira, i la borratxera que vaig recordar que hem d'agafar amb la judit
i sense oblidar haver dinat dos dies a la facultat de filologia, on fa anys vaig estudiar-hi el primer any de filologia anglesa. quins records!
sense oblidar, tampoc, les dues o tres úniques fotos que he fet... perquè estudiar fotografia, crec que ja ho vaig dir, més que portar-te a fer fotos, et porta a no fer-ne.
i més, més coses que ara, per la son i pel cansament, se'm fa difícil recordar
i un text de ródtxenko que vaig llegir a l'exposició:
sobretot amb la maria. no ho anava dient, però com pot ser... trobar-nos tant a faltar? només han sigut dos dies!
i quins dos dies! ni me n'adonava: tinc el cervell regirat.
excursió a barcelona. exposició al macba. tràfic. fotògrafs, preguntes... exposició a la pedrera. reflexions a la llibreteta blava. dormir. sopar el que es pugui mig adormida. excursió? feia més de quatre anys que no en feia!
esmorzars, cafès amb llet, avui plàtans...
sense oblidar la sort que hem tingut que l'alba ens oferís lloc per dormir... i que jo, a sobre, "gràcies" al costipat de la setmana passada, hagi pogut dormir en un llit com déu mana...
sense oblidar l'interès amb què escoltava la "xerrada" dels fotògrafs, tot i el cansament i la son acumulats després d'un dia sencer anant amunt i avall
sense oblidar que m'he portat bé i que no m'he comprat cap llibre... trista perquè a la maria tampoc, tot i que sempre que vaig a barcelona torno amb un llibre per ella (i ja té una mini col·lecció de llibres regalats per mi)
i sense oblidar la cervesa que em vaig prendre ahir tot esperant en paco elvira, i la borratxera que vaig recordar que hem d'agafar amb la judit
i sense oblidar haver dinat dos dies a la facultat de filologia, on fa anys vaig estudiar-hi el primer any de filologia anglesa. quins records!
sense oblidar, tampoc, les dues o tres úniques fotos que he fet... perquè estudiar fotografia, crec que ja ho vaig dir, més que portar-te a fer fotos, et porta a no fer-ne.
i més, més coses que ara, per la son i pel cansament, se'm fa difícil recordar
i un text de ródtxenko que vaig llegir a l'exposició:
La pintura ha arrancat! Però horroritza!
És pintura d'esquerres...
I Déu meu, quina alegria ser d'esquerres...
Ser jo després de tots aquests turments, oposat al sentit comú.
No ensorrar-me, pintar amb plaer!
El que hagi de ser, serà! Pero moriré d'esquerres i deixaré obres bones!.
Estic pintant diverses coses alhora i estic increïblement content. En moments com aquest, la gent diria "És boig!".
Només Mulia em perdonarà i comprendrà. Ja no podia continuar coaccionant-me a mi mateix. Pot ser que sigui el cami equivocat, però produeix obres valuoses.(Rodxenko, dels seus diaris, 30 de juliol del 1943)
I
segueixo malalta, malalteta... potser perquè ahir vaig sortir al carrer al matí a comprar coses a la farmàcia (tot i que no ho crec) i a la tarda vaig anar a buscar la iria i en luar (tot i que també ho dubto). el cas és que vaig tenir febre i tot. alguns de casa ho atribueixen a una última crescuda, així, prenent-me el pèl. jo no paro de menjar, perquè menjo encara que em diguin que no, i menjo coses com nutella i pistatxos i què sé jo... coses així! i no surto de casa i no faig gaire res i m'he aprimat... jo que pensava que m'hauria engreixat.
segueixo futuda i demà comença l'excursió de 3 dies al TRÀFIC de barcelona, quedant-nos a domir allà i tot. veient com estic no sé si és gaire recomenable que hi vagi, però hi aniré igualment... i si veiés que em trobo malament: cap a casa. i tot per haver passat fred i haver anat molla com una imbècil el dimarts passat. si és que... (sí, d'absurditats la vida n'està plena: no pas perquè siguin absurditats en si, sinó perquè hi ha coses que romanen sense explicació possible).
II
hi romanen perquè no em dóna la gana d'explicar-m'ho. quedi clar.
III
ahir vaig fer dibuixets i molen!
IV
vaig parlar amb ma germana del "taller de fotografia" que pretenem fer a la seva escola. quina emoció!
V
i vaig començar un projecte (fotogràfic) personal que té una durada d'uns sis mesos. tenint en compte que sóc una despistada... ja veurem si surt bé. jo crec que sí. em fa molta il·lusió.
VI
la maria dorm.. zzzz... i la pesseta ha intentat despertar-la en va. i jo estic desperta perquè tot i estar malalta no em sé aixecar més tard de les vuit.
segueixo malalta, malalteta... potser perquè ahir vaig sortir al carrer al matí a comprar coses a la farmàcia (tot i que no ho crec) i a la tarda vaig anar a buscar la iria i en luar (tot i que també ho dubto). el cas és que vaig tenir febre i tot. alguns de casa ho atribueixen a una última crescuda, així, prenent-me el pèl. jo no paro de menjar, perquè menjo encara que em diguin que no, i menjo coses com nutella i pistatxos i què sé jo... coses així! i no surto de casa i no faig gaire res i m'he aprimat... jo que pensava que m'hauria engreixat.
segueixo futuda i demà comença l'excursió de 3 dies al TRÀFIC de barcelona, quedant-nos a domir allà i tot. veient com estic no sé si és gaire recomenable que hi vagi, però hi aniré igualment... i si veiés que em trobo malament: cap a casa. i tot per haver passat fred i haver anat molla com una imbècil el dimarts passat. si és que... (sí, d'absurditats la vida n'està plena: no pas perquè siguin absurditats en si, sinó perquè hi ha coses que romanen sense explicació possible).
II
hi romanen perquè no em dóna la gana d'explicar-m'ho. quedi clar.
III
ahir vaig fer dibuixets i molen!
IV
vaig parlar amb ma germana del "taller de fotografia" que pretenem fer a la seva escola. quina emoció!
V
i vaig començar un projecte (fotogràfic) personal que té una durada d'uns sis mesos. tenint en compte que sóc una despistada... ja veurem si surt bé. jo crec que sí. em fa molta il·lusió.
VI
la maria dorm.. zzzz... i la pesseta ha intentat despertar-la en va. i jo estic desperta perquè tot i estar malalta no em sé aixecar més tard de les vuit.
en primer lloc: he actualitzat orgullosament la web que tinc a livejournal. hi surt la pesseta!
en segon lloc: segueixo malalta. la tos i una mena de fred estranya...
en tercer lloc: he intentat fer deures/coses/paranoies i la pesseta es pensava que volia jugar amb ella
en segon lloc: segueixo malalta. la tos i una mena de fred estranya...
en tercer lloc: he intentat fer deures/coses/paranoies i la pesseta es pensava que volia jugar amb ella
I
notes de tardor:
cauen fulles. plou tot el dia.
se m'ha acabat la veu. em sento esgotada... només de veu.
s'ha acabat anar a treballar. no em poso a l'atur.
llegeixo el crepuscle dels ídols i l'aristocràcia se'm fa familiar.
escric, cíclicament, el retorn després de saber.
ahir va haver-hi celebració: el cumple de la mama!
la pesseta segueix voltant per casa.
II
tinc més coses a dir, però la fred no em deixa.
III
algú ha llegit a baudelaire? mi corazón íntimo, etc.?
IV
si comencés a dir...
déu meu si comencés a dir!
V
la mama deia que s'acabés aquest any de merda ja. jo també ho dic. acaba't! m'és igual el temps. jo només vull que arribi desembre. anar a màlaga. i esperar que l'any acabi. per mi, aquest any, començant per lisboa, és l'any de les estafades. ja no tinc res que em faci creure en els monstres, ja no tinc paraules. m'han deixat seca totalment.
VI
però tinc tantes coses a dir!
VII
estafada. m'he sentit humillada, utilitzada, feta servir.
he vist la ignorància davant meu. he vist la petitesa, la misèria humana davant meu. he vist com un gra de cigró pretenia ser la reina del mambo!
VIII
oblidarem, oblidarem?
no!
obrir les finestres, els porticons, tot el que hi tenim a dins? deixar-hi entrar? deixar-hi entrar tornados? arrassar amb tot? recordeu el post de "III p*blians"? tot segueix igual.
IX
he vist gent nascuda per destrossar.
gent nascuda sense sentiments.
gent nascuda per a no saber res.
gent nascuda per a l'anti-vida, per a l'anti-social.
gent nascuda per a no viure, bàsicament.
gent negada: negada. incapaç!
he vist gent nascuda per a separar, destrossar, fer mal.
he vist massa coses, potser, ja, ara, ja, ara, ja ara,
cantaria l'etern ball de la merda, aquell primer poema fundacional: potser només el recorda la mama.
mataria per a tranquil·litzar,
m'afirmo i em reafirmo, sóc filla de la meva mare,
i saber això, sí, saber això.
és saber ja tot un món.
bon nadal
i feliç any nou.
es veu que ja cal desitjar-ho.
notes de tardor:
cauen fulles. plou tot el dia.
se m'ha acabat la veu. em sento esgotada... només de veu.
s'ha acabat anar a treballar. no em poso a l'atur.
llegeixo el crepuscle dels ídols i l'aristocràcia se'm fa familiar.
escric, cíclicament, el retorn després de saber.
ahir va haver-hi celebració: el cumple de la mama!
la pesseta segueix voltant per casa.
II
tinc més coses a dir, però la fred no em deixa.
III
algú ha llegit a baudelaire? mi corazón íntimo, etc.?
IV
si comencés a dir...
déu meu si comencés a dir!
V
la mama deia que s'acabés aquest any de merda ja. jo també ho dic. acaba't! m'és igual el temps. jo només vull que arribi desembre. anar a màlaga. i esperar que l'any acabi. per mi, aquest any, començant per lisboa, és l'any de les estafades. ja no tinc res que em faci creure en els monstres, ja no tinc paraules. m'han deixat seca totalment.
VI
però tinc tantes coses a dir!
VII
estafada. m'he sentit humillada, utilitzada, feta servir.
he vist la ignorància davant meu. he vist la petitesa, la misèria humana davant meu. he vist com un gra de cigró pretenia ser la reina del mambo!
VIII
oblidarem, oblidarem?
no!
obrir les finestres, els porticons, tot el que hi tenim a dins? deixar-hi entrar? deixar-hi entrar tornados? arrassar amb tot? recordeu el post de "III p*blians"? tot segueix igual.
IX
he vist gent nascuda per destrossar.
gent nascuda sense sentiments.
gent nascuda per a no saber res.
gent nascuda per a l'anti-vida, per a l'anti-social.
gent nascuda per a no viure, bàsicament.
gent negada: negada. incapaç!
he vist gent nascuda per a separar, destrossar, fer mal.
he vist massa coses, potser, ja, ara, ja, ara, ja ara,
cantaria l'etern ball de la merda, aquell primer poema fundacional: potser només el recorda la mama.
mataria per a tranquil·litzar,
m'afirmo i em reafirmo, sóc filla de la meva mare,
i saber això, sí, saber això.
és saber ja tot un món.
bon nadal
i feliç any nou.
es veu que ja cal desitjar-ho.
sis anys escrivint 'aquí', des d'aquí i des d'allà, uns 1300 posts...
moltes coses a dir, sempre... moltes lletres, construccions, estats d'ànims, canvis!
molts poetes han passat pels meus ulls, però tampoc molts...
uns quants noms, uns quants llibres, unes quantes imatges, uns quants pensadors...
acadèmicament: des de primer de batxillerat fins a quart de filosofia i primer de fotografia passant per un primer de filologia anglesa frustrat,
laboralment: una molina i un p*bol, amb tres anys d'experiència, visites guiades en diversos idiomes i diners, una mica de diners, independització total dels diners aliens,
aventura a barcelona: i de no saber cuinar a cuinar força bé...
amorosament: de no tenir res a conèixer la maria a començar alguna cosa a tallar a deixar de parlar a tornar a parlar a conèixer-nos a estar juntes a quedar a veure'ns cada x temps a venir a viure aquí a anar a màlaga a començar coses i a seguir juntes, tant temps...
de família: d'anar a ca l'àvia cada diumenge a no anar-hi mai si no és per veure els papes, de veure els meus altres avis, de la teta marxant de casa "definitivament" i vivint a girona sense venir caps de setmana i estius a la teta vivint a la bisbal amb en ferran
d'amics: de no tenir colla a tenir colla, de no tenir amics a tenir amics, de no sortir a sortir, d'emborratxar-me per primer cop, de tot per primer cop...
de viatges: per força llocs he passat, tot i que abans de començar el weblog també viatjava; però he tingut els primers viatges sense els papes: quinze dies a londres, viatges amb la maria...
cançons: safe i don't panic, we live in a beautiful world... concerts, força concerts...
edat: dels 16 als 22...
de la vida: de no saber res a no saber res però tenint dirigida alguna cosa
de la vida: de no tenir ni idea de filosofia a saber alguna cosa de filosofia
moltes coses han canviat. moltes coses s'han quedat igual. moltes coses han rodat com en espirals, cap al centre, cap a l'origen de nou...
tota una vida continguda,
darrere d'aquestes paraules...
moltes coses a dir, sempre... moltes lletres, construccions, estats d'ànims, canvis!
molts poetes han passat pels meus ulls, però tampoc molts...
uns quants noms, uns quants llibres, unes quantes imatges, uns quants pensadors...
acadèmicament: des de primer de batxillerat fins a quart de filosofia i primer de fotografia passant per un primer de filologia anglesa frustrat,
laboralment: una molina i un p*bol, amb tres anys d'experiència, visites guiades en diversos idiomes i diners, una mica de diners, independització total dels diners aliens,
aventura a barcelona: i de no saber cuinar a cuinar força bé...
amorosament: de no tenir res a conèixer la maria a començar alguna cosa a tallar a deixar de parlar a tornar a parlar a conèixer-nos a estar juntes a quedar a veure'ns cada x temps a venir a viure aquí a anar a màlaga a començar coses i a seguir juntes, tant temps...
de família: d'anar a ca l'àvia cada diumenge a no anar-hi mai si no és per veure els papes, de veure els meus altres avis, de la teta marxant de casa "definitivament" i vivint a girona sense venir caps de setmana i estius a la teta vivint a la bisbal amb en ferran
d'amics: de no tenir colla a tenir colla, de no tenir amics a tenir amics, de no sortir a sortir, d'emborratxar-me per primer cop, de tot per primer cop...
de viatges: per força llocs he passat, tot i que abans de començar el weblog també viatjava; però he tingut els primers viatges sense els papes: quinze dies a londres, viatges amb la maria...
cançons: safe i don't panic, we live in a beautiful world... concerts, força concerts...
edat: dels 16 als 22...
de la vida: de no saber res a no saber res però tenint dirigida alguna cosa
de la vida: de no tenir ni idea de filosofia a saber alguna cosa de filosofia
moltes coses han canviat. moltes coses s'han quedat igual. moltes coses han rodat com en espirals, cap al centre, cap a l'origen de nou...
tota una vida continguda,
darrere d'aquestes paraules...
esta vida hay que beberla en sorbitos de cristal,
un sorbito pa nosotros y otro pa los que no están!
sarandonga!
cuchiviricuchiviricuchiviricuchiviri!
_______
qué bonito cuando te veo
qué bonito cuando te siento
qué bonito sentir que estás aquí... junto a mí,
aai,
qué bonito sería poder volar y a tu lado ponerme yo a cantar
como siempre hacíamos los dos...
qué bonito tu cuerpo entero...
PD: la maria, que em posa música!
PD2: s'espera un post emotiu sobre el sisè aniversari del weblog
un sorbito pa nosotros y otro pa los que no están!
sarandonga!
cuchiviricuchiviricuchiviricuchiviri!
_______
qué bonito cuando te veo
qué bonito cuando te siento
qué bonito sentir que estás aquí... junto a mí,
aai,
qué bonito sería poder volar y a tu lado ponerme yo a cantar
como siempre hacíamos los dos...
qué bonito tu cuerpo entero...
PD: la maria, que em posa música!
PD2: s'espera un post emotiu sobre el sisè aniversari del weblog
n'hi ha que destrossarien la societat per pur caprici,
n'hi ha que negarien l'existència de tota civilització-comunitat- per pura incapacitat de comprendre què vol dir.
n'hi ha que, com que no entenen res, només volen destruir.
n'hi ha que, per error filosòfic, han oblidat apostar per l'existència dels altres i viuen envoltats en un món de fantasmes, sols,
perduts,
creient-se únics al món.
n'hi ha que odïen tota filosofia per semblar massa humana,
massa real,
massa propera,
massa veritat.
n'hi ha que, per culpa d'això, es creuen a si mateixos robots, fantasmes.
llavors res importa.
llavors tot és punxar els altres per a veure si hi ha sofriment, si el que diuen les pel·lícules és veritat.
i és que no hi ha manera que s'ho creguin: mai sabran què és l'empatia, què és sentir el que els altres senten.
podran ser tolerants -potser perquè no són assassins-, però per pur menyspreu.
¿calígula?
amor meu, amor meu, dóna'm la lluna. i si no pots donar-me-la, suicida't. suicida't: la teva vida no val la pena si no pots donar-me la lluna,
amor meu, amor meu,
suicida't...
només per veure a la teva cara el dolor,
només per veure la mort a prop,
només per sentir alguna cosa...
n'hi ha que negarien l'existència de tota civilització-comunitat- per pura incapacitat de comprendre què vol dir.
n'hi ha que, com que no entenen res, només volen destruir.
n'hi ha que, per error filosòfic, han oblidat apostar per l'existència dels altres i viuen envoltats en un món de fantasmes, sols,
perduts,
creient-se únics al món.
n'hi ha que odïen tota filosofia per semblar massa humana,
massa real,
massa propera,
massa veritat.
n'hi ha que, per culpa d'això, es creuen a si mateixos robots, fantasmes.
llavors res importa.
llavors tot és punxar els altres per a veure si hi ha sofriment, si el que diuen les pel·lícules és veritat.
i és que no hi ha manera que s'ho creguin: mai sabran què és l'empatia, què és sentir el que els altres senten.
podran ser tolerants -potser perquè no són assassins-, però per pur menyspreu.
¿calígula?
amor meu, amor meu, dóna'm la lluna. i si no pots donar-me-la, suicida't. suicida't: la teva vida no val la pena si no pots donar-me la lluna,
amor meu, amor meu,
suicida't...
només per veure a la teva cara el dolor,
només per veure la mort a prop,
només per sentir alguna cosa...
el camí ja fet era el camí del contorn,
perfil de perfils: separació i divorci (amistós).
et deixo entrar perquè ja hi ets -i a voltes es millor fingir saber-,
coneguda de nou, resposta de nou,
notícia (és: no et sabia)...
despertar era el mateix,
podem viure i reviure dins del no-res -dins nostre-.
només era un malson,
matèria inexistent: imatges que provoquen sentiments.
curiós.
perfil de perfils: separació i divorci (amistós).
“Hay sólo una soledad, y es grande y no es fácil de sobrellevar, y a casi todos les llegan las horas en que de buena gana se querría cambiar la soledad por una comunidad, aunque fuera banal y barata, por la apariencia de una escasa coincidencia con el primer llegado, con el más indigno... Pero quizá son esas precisamente las horas en que crece la soledad; pues su crecimiento es doloroso como el crecimiento de los niños y triste como el comienzo de las primaveras. Pero no puede equivocarse usted. Lo que se necesita, sin embargo, es sólo esto: soledad, gran soledad interior. Entrar en sí y no encontrarse con nadie durante horas y horas, eso es lo que se debe poder alcanzar. Estar solo, como se estaba solo de niño, cuando los mayores andaban por ahí, enredados con cosas que parecían importantes y grandes, porque los mayores parecían tan ocupados y porque no se entendía nada de lo que hacían.”en somnis hi ha visita,
Rilke, Cartas a un joven poeta
“Hombre, si eres alguien, anda solo y habla contigo y no te escondas en el coro.”
Epicteto
et deixo entrar perquè ja hi ets -i a voltes es millor fingir saber-,
coneguda de nou, resposta de nou,
notícia (és: no et sabia)...
despertar era el mateix,
podem viure i reviure dins del no-res -dins nostre-.
només era un malson,
matèria inexistent: imatges que provoquen sentiments.
curiós.
per fi a casa! quin dia! tot ben ordenat!
avui és l'aniversari de la maria i,
també, com cada 27, la maria i jo fem quatre anys i set mesos.
pastís, pastisset, que bo eres:
avui és l'aniversari de la maria i,
també, com cada 27, la maria i jo fem quatre anys i set mesos.
pastís, pastisset, que bo eres:
refaig, sense haver-ho sabut a priori, el camí ja fet;
només ressegueixo el meu contorn
en una eterna projecció de mi cap a mi mateixa.
i és que sóc finita, limitada,
aquí.
et deia amor, des de mi,
per a mi, cap allà:
i és dissolució de creences.
torno al principi del camí, allà,
allà on no sabia res
-i ara, de tan poc, de tan molt
em retorno i em revisc-,
en vosaltres, els poetes,
les paraules i la mort.
llegeixo el destí i sóc destí
llegeixo la vida i sóc vida,
no perquè no sàpiga ser destí,
no perquè no sàpiga ser vida:
és que m'encomano.
i no m'encomano de religió furiosa,
de ràbia per l'ésser,
de desentendre l'immediat;
m'encano de malaltia destructora.
destructora de realitats,
desdefinint qualsevol cosa.
començar de nou sota el cel d'allò etern.
_____
el salt cap a l'abisme,
el de la desexplicació.
deixaré de ser, em veig en l'adolescència de l'ésser,
en la poca contradicció que ja em queda;
no m'hauré de rebel·lar més contra la projecció de cap veritat,
no veuré cap imatge: sols taques, colors i formes.
em veig en l'adolescència de l'ésser,
expectant, deixant-me en la lluita,
destruint-me a cada pas
i d'alguna manera,
d'alguna manera,
retornant.
___
que per què no vaig escriure més poemes des del 2004?
m'he atrevit, algun cop, a respondre aquesta pregunta amb sinceritat?
m'he posat davant del mirall i he esperat de mi mateixa una resposta sincera?
he estat capaç de reconèixer vertader allò que em feia por?
m'he descregut constantment?
evidentment, no sé què vindrà. no sé què passarà.
no vull ser el crepuscle de mi mateixa.
no vull ser la limitació de fa anys: PERQUÈ ERA FALSA.
____
és temps de re,
i és temps de des.
++++++++++++++++
llegeixo alguna cosa semblant a profecies en el que escric. és curiós. m'agrada profetitzar, profetitzar-me, seguir-me, desseguir-me. algú em jutjaria de narcicista, i jo només dic que no em cal justificar-me -no, almenys, en aquest aspecte-. m'agrada teoritzar fins la mort, tot i que fins fa dos dies creia que fer-ho era perpetuar el buit nihilista, perpetuar l'absurd; però cal reconèixer que la vida és més que coses boniques al meu voltant. i me n'he estat convencent -escric línies que, sovint, són el contrari del que penso-, per veure-ho necessari per a la vida. serveix, sí, serveix tot el que hi ha més enllà de la metafísica. sobretot perquè la metafísica és també el més enllà de la metafísica -no hi ha una metafísica en si: és impossible! no hi ha resposta, no hi ha un "no hi ha un"-. no és que estiguem perduts, no és que siguem nihilistes, no és que busquem un déu, tot això és mentida, la postpostmodernitat tracta d'una altra cosa: estem llançats, i ja ho deia nietzsche -i tant temps ha fet falta!-, a desentendre per complet el món i tornar a la infantesa, havent-ho sabut tot; estem cridats a destruir-nos i a desaparèixer... llançats, projectats... i no al BUIT, com es creia, i no a l'ABISME, no a l'ABSURD, estem llançats a nosaltres mateixos. i no nosaltres mateixos erigits com a DÉUS. no és res de tot això! no és res de relativisme, no és res d'absolutisme, no és res de dogmatisme, no és res d'escepticisme, no és res d'idealisme, no és res de realisme metafísic, no és res de res de res de res de res;
però com eliminar les paraules que ballen al voltant nostre? com abandonar aquest ball que, tanmateix -reconeguem-ho-, hem hagut de ballar per collons -i és que a la vida s'ha de ballar sempre el ball que toca ballar-? com fer-ho? amb el temps,
amb la lluita,
amb poca cosa més.
perquè no se m'acut cap paraula més, no voldria fer etern el problema.
lluita.
lluita.
lluita.
lluita.
(en el temps)
només ressegueixo el meu contorn
en una eterna projecció de mi cap a mi mateixa.
i és que sóc finita, limitada,
aquí.
et deia amor, des de mi,
per a mi, cap allà:
i és dissolució de creences.
torno al principi del camí, allà,
allà on no sabia res
-i ara, de tan poc, de tan molt
em retorno i em revisc-,
en vosaltres, els poetes,
les paraules i la mort.
llegeixo el destí i sóc destí
llegeixo la vida i sóc vida,
no perquè no sàpiga ser destí,
no perquè no sàpiga ser vida:
és que m'encomano.
i no m'encomano de religió furiosa,
de ràbia per l'ésser,
de desentendre l'immediat;
m'encano de malaltia destructora.
destructora de realitats,
desdefinint qualsevol cosa.
començar de nou sota el cel d'allò etern.
_____
el salt cap a l'abisme,
el de la desexplicació.
deixaré de ser, em veig en l'adolescència de l'ésser,
en la poca contradicció que ja em queda;
no m'hauré de rebel·lar més contra la projecció de cap veritat,
no veuré cap imatge: sols taques, colors i formes.
em veig en l'adolescència de l'ésser,
expectant, deixant-me en la lluita,
destruint-me a cada pas
i d'alguna manera,
d'alguna manera,
retornant.
___
que per què no vaig escriure més poemes des del 2004?
m'he atrevit, algun cop, a respondre aquesta pregunta amb sinceritat?
m'he posat davant del mirall i he esperat de mi mateixa una resposta sincera?
he estat capaç de reconèixer vertader allò que em feia por?
m'he descregut constantment?
evidentment, no sé què vindrà. no sé què passarà.
no vull ser el crepuscle de mi mateixa.
no vull ser la limitació de fa anys: PERQUÈ ERA FALSA.
____
és temps de re,
i és temps de des.
++++++++++++++++
llegeixo alguna cosa semblant a profecies en el que escric. és curiós. m'agrada profetitzar, profetitzar-me, seguir-me, desseguir-me. algú em jutjaria de narcicista, i jo només dic que no em cal justificar-me -no, almenys, en aquest aspecte-. m'agrada teoritzar fins la mort, tot i que fins fa dos dies creia que fer-ho era perpetuar el buit nihilista, perpetuar l'absurd; però cal reconèixer que la vida és més que coses boniques al meu voltant. i me n'he estat convencent -escric línies que, sovint, són el contrari del que penso-, per veure-ho necessari per a la vida. serveix, sí, serveix tot el que hi ha més enllà de la metafísica. sobretot perquè la metafísica és també el més enllà de la metafísica -no hi ha una metafísica en si: és impossible! no hi ha resposta, no hi ha un "no hi ha un"-. no és que estiguem perduts, no és que siguem nihilistes, no és que busquem un déu, tot això és mentida, la postpostmodernitat tracta d'una altra cosa: estem llançats, i ja ho deia nietzsche -i tant temps ha fet falta!-, a desentendre per complet el món i tornar a la infantesa, havent-ho sabut tot; estem cridats a destruir-nos i a desaparèixer... llançats, projectats... i no al BUIT, com es creia, i no a l'ABISME, no a l'ABSURD, estem llançats a nosaltres mateixos. i no nosaltres mateixos erigits com a DÉUS. no és res de tot això! no és res de relativisme, no és res d'absolutisme, no és res de dogmatisme, no és res d'escepticisme, no és res d'idealisme, no és res de realisme metafísic, no és res de res de res de res de res;
però com eliminar les paraules que ballen al voltant nostre? com abandonar aquest ball que, tanmateix -reconeguem-ho-, hem hagut de ballar per collons -i és que a la vida s'ha de ballar sempre el ball que toca ballar-? com fer-ho? amb el temps,
amb la lluita,
amb poca cosa més.
perquè no se m'acut cap paraula més, no voldria fer etern el problema.
lluita.
lluita.
lluita.
lluita.
(en el temps)
cada tema escollit a desenvolupar et porta a mil temes diferents, no pas per dispersió, sinó per necessitat.
i com cada treball fet, com cada escrit amb principi i final no es pot presentar sinó com a una cosa inacabada que té conclusió només per a seguir les regles del joc -acadèmic, per exemple.
començo, i és en començar que inicïo la impossibilitat d'acabar.
però per alguna raó morim, oi?
______
parlant amb la maria vaig adonar-me que necessita els meus poemes com a cosa acabada i refeta, com a recull per on començar. i és feina meva recollir poemes i ajuntar-los fingint que són un tot -perquè és així com es presenten les coses: seria impossible agafar-me a mi mateixa i que la maria m'il·lustrés, sóc vergonyosa i no sé fer performances; tot i que reconec que l'única manera de presentar les coses que escric/penso seria a través de la pura vida animada. reflexionant-hi: no sé si és possible un projecte com aquest. seria així com "viu amb l'emma una setmana"- bé, com anava dient! he de fer un tot a la maria, i escriure una mena d'explicació-introducció de què són els meus poemes. i són, bàsicament, el projecte d'una vida -la meva-, el meu projecte vital: intentar arribar a alguna comprensió sobre alguna cosa. molts poemes parlen de la incomunicació i de la impossibilitat de la comprensió/comunicació precisament perquè, en escriure i viure, m'adono que tal cosa no és possible. però shhh... farem veure que sí, cap problema! :)
____
constato ara mateix, aquí, en el si de mi mateixa -dins de mi dins el meu niu: la biblioteca-, que sí, que sóc irònica, que ric molt quan estic sola i que, sobretot, i que: és impossible abastar-ho tot! tan sols la llum del sol que entra per la finestra, els colors ataronjats d'aquesta tarda descontextualitzada, la cursa que faig amb el temps quan llegeixo, el camí de tornada cap a casa, una taula plena de llibres, la calor i la samarreta negra, el soroll d'uns imbècils que probablement són de turisme, jo mateixa llegint això d'aquí a uns anys, els meus fills llegint això d'aquí a més i més anys, el pare de la maria trucant-me per telèfon...
i com cada treball fet, com cada escrit amb principi i final no es pot presentar sinó com a una cosa inacabada que té conclusió només per a seguir les regles del joc -acadèmic, per exemple.
començo, i és en començar que inicïo la impossibilitat d'acabar.
però per alguna raó morim, oi?
______
parlant amb la maria vaig adonar-me que necessita els meus poemes com a cosa acabada i refeta, com a recull per on començar. i és feina meva recollir poemes i ajuntar-los fingint que són un tot -perquè és així com es presenten les coses: seria impossible agafar-me a mi mateixa i que la maria m'il·lustrés, sóc vergonyosa i no sé fer performances; tot i que reconec que l'única manera de presentar les coses que escric/penso seria a través de la pura vida animada. reflexionant-hi: no sé si és possible un projecte com aquest. seria així com "viu amb l'emma una setmana"- bé, com anava dient! he de fer un tot a la maria, i escriure una mena d'explicació-introducció de què són els meus poemes. i són, bàsicament, el projecte d'una vida -la meva-, el meu projecte vital: intentar arribar a alguna comprensió sobre alguna cosa. molts poemes parlen de la incomunicació i de la impossibilitat de la comprensió/comunicació precisament perquè, en escriure i viure, m'adono que tal cosa no és possible. però shhh... farem veure que sí, cap problema! :)
____
constato ara mateix, aquí, en el si de mi mateixa -dins de mi dins el meu niu: la biblioteca-, que sí, que sóc irònica, que ric molt quan estic sola i que, sobretot, i que: és impossible abastar-ho tot! tan sols la llum del sol que entra per la finestra, els colors ataronjats d'aquesta tarda descontextualitzada, la cursa que faig amb el temps quan llegeixo, el camí de tornada cap a casa, una taula plena de llibres, la calor i la samarreta negra, el soroll d'uns imbècils que probablement són de turisme, jo mateixa llegint això d'aquí a uns anys, els meus fills llegint això d'aquí a més i més anys, el pare de la maria trucant-me per telèfon...
albert pla ens albira des de l'escenari i jo penso: collons, sempre em deixo la càmera -i ho faig expressament-,
tinc tantes ganes de fer fotos, que només les vull fer després de pensar-hi molt!
discurs íntegrament desdiscursat -consignes per a un futur-.
és el cap de setmana de la sort: i sense motiu vaig agafar tres llibres de la prestatgeria i de cop vam anar a veure camino i tot tenia relació entre si i després vaig escriue el guió del treball sobre el buit, amb explicacions i tot.
dorm, dorm, dorm de calor i res més busca -els fars il·luminen-, a begur hi ha peixos molt grans, les òrbites ens criden a desentendre el món. i jo crido, atentament, quan ningú pugui sentir-me -així ho cridaré en una llengua inintel·ligible-: sóc una nihilista consumada!
tant temps creient que havia pogut deixar de ser nihilista i aquesta última setmana no podia treure'm del cap que tots ho som, que com escapar-ne, i vattimo em dóna la resposta: nihilista consumada!
i gairebé ningú sabrà de què parlo: però m'és igual! jo m'hi sento, jo m'hi sóc, jo m'hi esdevinc, jo m'hi visc, jo m'hi avanço, jo m'hi llegeixo, jo m'hi entenc, és clar, i prou que n'hi ha que no cal anar més enllà: només cal escoltar música, cançons, lletres, explicacions a obres quan l'estètica és només gust o disgust, i poca cosa més, que ens arriba el que ens ve, i que el diccionari etimològic segueix essent aquí...
I
aquest cap de setmana una mica més d'incerta glòria, una mica de Hempel, una mica de cada projecte, una mica d'albert pla, una mica de pesseta, que dorm, que es desperta, que juga, que mossega, que mira, que no té por, i una mica de feina, de fulles vermelles, de vent, de fred, de sol,...
tinc tantes ganes de fer fotos, que només les vull fer després de pensar-hi molt!
discurs íntegrament desdiscursat -consignes per a un futur-.
és el cap de setmana de la sort: i sense motiu vaig agafar tres llibres de la prestatgeria i de cop vam anar a veure camino i tot tenia relació entre si i després vaig escriue el guió del treball sobre el buit, amb explicacions i tot.
dorm, dorm, dorm de calor i res més busca -els fars il·luminen-, a begur hi ha peixos molt grans, les òrbites ens criden a desentendre el món. i jo crido, atentament, quan ningú pugui sentir-me -així ho cridaré en una llengua inintel·ligible-: sóc una nihilista consumada!
tant temps creient que havia pogut deixar de ser nihilista i aquesta última setmana no podia treure'm del cap que tots ho som, que com escapar-ne, i vattimo em dóna la resposta: nihilista consumada!
i gairebé ningú sabrà de què parlo: però m'és igual! jo m'hi sento, jo m'hi sóc, jo m'hi esdevinc, jo m'hi visc, jo m'hi avanço, jo m'hi llegeixo, jo m'hi entenc, és clar, i prou que n'hi ha que no cal anar més enllà: només cal escoltar música, cançons, lletres, explicacions a obres quan l'estètica és només gust o disgust, i poca cosa més, que ens arriba el que ens ve, i que el diccionari etimològic segueix essent aquí...
I
aquest cap de setmana una mica més d'incerta glòria, una mica de Hempel, una mica de cada projecte, una mica d'albert pla, una mica de pesseta, que dorm, que es desperta, que juga, que mossega, que mira, que no té por, i una mica de feina, de fulles vermelles, de vent, de fred, de sol,...
obro l'ètica a nicòmac d'aristòtil, que el post 'peligro' de la maria m'ha fet recordar, i em trobo escrit per mi a la primera pàgina aquest text:
la tranquil·litat de records de preguntes eternes -és com estructurar la vida*.
* acompanyada de sentits, tot... així, tot... és ple.
Hay que abrir de par en par las ventanas y tirar todo a la calle, pero sobretodo hay que tirar también la ventana y nosotros con ella.no recordava haver escrit tal cosa. ni sé perquè la vaig escriure precisament a la primera pàgina. el cas és que feia dies que pensava en allò de pujar les escales i un cop a dalt tirar l'escala per a no poder tornar a baixar. com situar-se davant l'abisme expressament i llançar l'única corda que ens unia amb el lloc d'on veníem. és curiós com els grans interrogants de la vida són tres o quatre... almenys per mi, i com, sense ni tan sols resoldre's, canvien de sentit i van creixent (com una bola de neu que cau i cau), oferint tranquil·litat,...Rayuela de Júlio Cortázar
la tranquil·litat de records de preguntes eternes -és com estructurar la vida*.
___
(recordo la "nova" web: rocainuvol.livejournal.com )
* acompanyada de sentits, tot... així, tot... és ple.
el segon exercici de classe que va sobre fer fotos.
les fotos han estat fetes amb una càmera estenopeica feta manualment a classe amb una caixa de mistos, dos carrets, una mica de cinta aillant, etc.
les fotos han estat fetes amb una càmera estenopeica feta manualment a classe amb una caixa de mistos, dos carrets, una mica de cinta aillant, etc.
*
estats d'embriaguesa on:
hi ha el color vermell,
la llum de darrere,
els sentiments apartats;
distància de centímetres
entre comprensió i obrir;
com tot és fals i pretén no ser-ho:
que què és?
concordança, correspondència,
divertiment: el fet és el fet,
trivialitat de la veritat -que no diu res-:
cercle perfecte
cercle perfecte, no obert
ni principi ni final
no sabem veure-ho:
no tinc res més a dir.
tinc ganes de callar pels segles dels segles.
mirant les torres que ens protegeixen
i pensant que mai els vaig donar permís per a fer-ho;
viure a mercès de l'arbitrarietat
enfonsar-s'hi i viure-hi,
sempre a la deriva
nàusees (de nosa, d'aparta't, de què hi fas aquí),
vòmits que no surten (a la deriva, a la deriva)
cap port on aferrar-se (sempre els he rebutjat)
my way
i did it my way...
ahir vaig estar tres hores i mitja a la biblioteca quasi sense ni adonar-me'n. vaig estar mirant llibres de fotografies/fotògrafs, llegint i altres. i friso per tornar-hi. m'encanta la biblioteca.
vaig estar mirant fotografies de nan goldin i em va venir una sensació estranya: tinc mono. després de deixar de mirar les fotos, volia tornar-hi, i tornar-hi, i tornar-hi. això també m'ha passat amb el llibre storylines de robert frank. el vaig mirar, remirar i després el volia tornar a mirar. hi ha alguna cosa que no sé quina és -i això em posa una mica nerviosa- que fa que no pugui parar de mirar. també vaig mirar fotografies de Jeff Wall. em va interessar la teoria que hi ha darrere de cada foto. i una descripció de com la fotografia és poesia. ho és perquè no pot narrar per si sola (igual que la poesia, que no narra, perquè per a narrar ja hi ha la novel·la o el relat), però que ens connecta amb tot un món a part, ple de símbols i d'històries contingudes...
sé que he d'aprendre molt encara. i em fa molta il·lusió. m'agrada el que fem a olot, no tinc queixa de res. no m'ho imaginava així, no m'ho imaginava de cap manera i resulta que és ben bé això el que jo volia, el que necessitava. he tingut molta sort.
i ara, per contraposició, m'adono de què és la filosofia. sabent què no és, és clar. la filosofia m'encanta, també, tan analítica, tan en el seu món, tan allunyada de tot, però tan propera a tot (parla de coses d'ara, d'aquí, eternes; i se n'ocupa sense cansar-se).
vaig estar mirant fotografies de nan goldin i em va venir una sensació estranya: tinc mono. després de deixar de mirar les fotos, volia tornar-hi, i tornar-hi, i tornar-hi. això també m'ha passat amb el llibre storylines de robert frank. el vaig mirar, remirar i després el volia tornar a mirar. hi ha alguna cosa que no sé quina és -i això em posa una mica nerviosa- que fa que no pugui parar de mirar. també vaig mirar fotografies de Jeff Wall. em va interessar la teoria que hi ha darrere de cada foto. i una descripció de com la fotografia és poesia. ho és perquè no pot narrar per si sola (igual que la poesia, que no narra, perquè per a narrar ja hi ha la novel·la o el relat), però que ens connecta amb tot un món a part, ple de símbols i d'històries contingudes...
sé que he d'aprendre molt encara. i em fa molta il·lusió. m'agrada el que fem a olot, no tinc queixa de res. no m'ho imaginava així, no m'ho imaginava de cap manera i resulta que és ben bé això el que jo volia, el que necessitava. he tingut molta sort.
i ara, per contraposició, m'adono de què és la filosofia. sabent què no és, és clar. la filosofia m'encanta, també, tan analítica, tan en el seu món, tan allunyada de tot, però tan propera a tot (parla de coses d'ara, d'aquí, eternes; i se n'ocupa sense cansar-se).
sempre he intentat posar fotos aquí, però m'ha tirat més... parlar. també he intentat tenir un fotolog aquí, però me n'he oblidat. perquè no vull que sigui aquí.
així que he obert un livejournal per a fer una mena de fotolog: per anar penjant imatges, fotos i textos (meus i d'altres), tot en una mena de registre diferent.
livejournal
així que he obert un livejournal per a fer una mena de fotolog: per anar penjant imatges, fotos i textos (meus i d'altres), tot en una mena de registre diferent.
livejournal
m'agrada dir 'tot era', per pura exageració, per pura mentida, com tot, sí,
per poder dir que no es veia res més al món i així dir que no hi havia res més al món; però tot és mentida,
màrius diu que si tanquem els ulls l'univers sencer desapareix, i és mentida,
perquè jo sempre he pensat que continuem olorant, continuem escoltant, continuem tenint tacte,
però ell es referia a tot, és clar, però és divertit jugar amb les paraules, jugar a continuar, jugar a no entendre i fer altres sentits,
és divertit entrar dins del nostre propi món,
què deien?
que el llenguatge és la casa de l'home, ho recordeu? potser no perquè no heu fet filosofia, però només pensar-hi... hi arribaríem,
som nosaltres mateixos, d'alguna manera:
i he de fer un treball sobre els quatre elements: aigua, aire, terra i foc i ho volia fer sobre la feminitat/masculinitat que s'atribueix a cada un d'aquests elements... però he perdut el camí, el sentit, no crec en feminitats ni masculinitats més enllà del poc que sé, i suposo que això és el que intentaré transmetre en el meu treball.
al final tot és: sí, tot és: transmetre alguna cosa.
l'etern retorn, el recordeu? estaríeu disposats a viure i reviure la vida que heu viscut? l'aguantaríeu a l'esquena eternament? seríeu sísif portant, no una roca, sinó la vostra pròpia vida? disfrutaríeu? pensem que hi ha alguna cosa més? no només és tot dolor i horror, hi ha molt molt molt més enllà... hi ha alguna cosa anomenada sentit, anomenada perquè, anomenada vida... que ens dóna esperança a tothora, que ens fa viure, que ens fa avançar
per poder dir que no es veia res més al món i així dir que no hi havia res més al món; però tot és mentida,
màrius diu que si tanquem els ulls l'univers sencer desapareix, i és mentida,
perquè jo sempre he pensat que continuem olorant, continuem escoltant, continuem tenint tacte,
però ell es referia a tot, és clar, però és divertit jugar amb les paraules, jugar a continuar, jugar a no entendre i fer altres sentits,
és divertit entrar dins del nostre propi món,
què deien?
que el llenguatge és la casa de l'home, ho recordeu? potser no perquè no heu fet filosofia, però només pensar-hi... hi arribaríem,
som nosaltres mateixos, d'alguna manera:
i he de fer un treball sobre els quatre elements: aigua, aire, terra i foc i ho volia fer sobre la feminitat/masculinitat que s'atribueix a cada un d'aquests elements... però he perdut el camí, el sentit, no crec en feminitats ni masculinitats més enllà del poc que sé, i suposo que això és el que intentaré transmetre en el meu treball.
al final tot és: sí, tot és: transmetre alguna cosa.
l'etern retorn, el recordeu? estaríeu disposats a viure i reviure la vida que heu viscut? l'aguantaríeu a l'esquena eternament? seríeu sísif portant, no una roca, sinó la vostra pròpia vida? disfrutaríeu? pensem que hi ha alguna cosa més? no només és tot dolor i horror, hi ha molt molt molt més enllà... hi ha alguna cosa anomenada sentit, anomenada perquè, anomenada vida... que ens dóna esperança a tothora, que ens fa viure, que ens fa avançar
